Reflexió final de Sociologia de l'Educació

Ja hem vist que els sistemes educatius depenen de l'organització política, religiosa i del desenvolupament de les ciències dels Estats que els confeccionen. Però potser ens hem oblidat que els infants no son tontos i aquests també veuen la desigualtat que existeix en la nostra societat i la manera com aquesta està formada. I com que la nostra societat és així, intenten esdevenir superiors o es conformen en ésser subordinats. Exemples d'aquest fet serien els casos de bulling, que es podria lligar amb el tema de l'etiquetatge de que ens parlava Rist, estigmatitzant i marginant a aquells que no encaixen amb el que és normal. Unes desigualtats que, tot i que l'escola les intenti pal·liar, son vistes diàriament a la TV. Aquesta caixa tonta que fa que els joves comparin la seva situació amb el que els mostren. I malauradament aquesta caixeta, cada cop és més important en la vida de la gent que s'ha quedat tancada a casa. Perquè la tele els ha mostrat que el carrer era perillós per a viure, que la gent que en aquest indret s'ha educat, acostumen a ésser marginats socials. I mentre veiem això per la pantalla, ens sentim alleugerits al saber que nosaltres no estem en la mateixa situació.

D'aquesta manera anem mirant en família les situacions de subordinats i superiors que ens mostra la caixa tonta. Aprenem que és gràcies a l'Estat que ha procurat per les empreses que ens donen feina per a poder comprar més televisors, o ordinadors, o vestits, o ...., que és gràcies a aquest que també tenim sanitat, justícia, cultura o educació i que si no ens agrada, podem votar cada 4 anys per a canviar-ne la seva gestió. Els governs dels Estats procuren l'equilibri social i el manteniment de les estructures que els han fet governants, sobretot mantenint les empreses que els han pogut subvencionar econòmicament perquè no oblidem que actualment, qui te realment el poder és l'economia capitalista i aquesta no entén d'ideologies polítiques. Amb el que no se sap ben bé si ens manen els estats o l'economia que ens permet gaudir de l'estat del benestar. Així doncs, anem veient des de les nostres famílies com, des de la finalització de la II Guerra Mundial, els nostres Estats procuren per una economia cada cop més global, però que no contempla societats i cultures diferents a la capitalista.

Aquests Estats han efectuat canvis prometent l'ascens i el benestar social. Els joves poden pujar d'estatus social mentre vagin aconseguir acreditacions que permetran un lloc de treball millor remunerat. Ha augmentat moltíssim el nombre d'estudiants en les carreres universitàries i molts cops passa, que malgrat les titulacions aconseguides, aquests joves no aconsegueixen trobar la feina que esperaven, havent-se d'acontentar amb feines pitjors. Mentre els nostres Estats, han anat canviant lentament, seguint les necessitats del mercat, intentant que l'economia no deixés de millorar. Per a fer-ho, han augmentat el credencialisme, generant, com diria Parkin, més tancament social. S'ha de tenir títol per a tot, fins i tot per a les feines més absurdes. Ja no existeixen els aprenents, sinó que s'aprèn mitjançant un curs que et permetrà accedir a la feina que cercaves, òbviament amb un sou corresponent a algú que acaba d'arribar de nou. I les feines, cada cop son més i més precàries, perquè les empreses prefereixen a aquests nous que cobren poc a aquells que durant tota una vida han exercit un ofici. D'aquesta manera es genera un cercle on s'estudia per una feina, s'aconsegueix la feina, te la fan abandonar i tornes a estudiar per a una altra labor, mentre potser, cobres l'atur.

Però els Estats també s'han adonat que aquests serveis que oferia no els resultaven rentables. L'educació, la cultura, el medi ambient, la sanitat o la justícia, no son negocis dels que obtenir beneficis, sinó que son sectors deficitaris per als Estats, perquè no s'encarreguen de produir, sinó de procurar pel bé dels ciutadans. I amb la lògica capitalista que impregna la nostra societat, els nostres Estats han preferit intentar fer rendibles aquests sectors i mica en mica els han anat deixant en mans de capital privat per a desfer-se de les possibles pèrdues, quedant-se mica en mica tan sols amb els sectors que asseguren la continuïtat dels estats. D'aquesta manera els nostres governs tan sols, s'estan quedant amb els sectors repressors d'aquells que no els agrada aquest sistema, amb els sectors que asseguren la continuïtat i expansió del món que ells han format, com son la policia i els militars.

Amb tot això, l'educació, l'eina que hauria de permetre la igualtat d'oportunitats, encara no ha fet possible el seu objectiu. Perquè malgrat que tots hem d'anar a escola, no és el mateix anar a l'escola d'un barri on la seva població és d'estatus alt, que a una on l'estatus de les famílies que la conformen són d'estatus baix. Molts dels xavals d'aquestes escoles de barri obrer, veuen la inutilitat d'aquesta institució ja que les seves circumstàncies els aboquen als mateixos rols que els seus progenitors. I dins de l'escola aprenen els rols que efectuaran quan siguin grans, ja que dins d'aquesta escola hi van els infants d'una mateixa classe social, i les diferents ètnies també acostumen a agrupar-se en localitzacions concretes de les ciutats. Potser l'única diferència social solucionada sigui la sexual, gràcies a que s'ha fet cas de les reivindicacions feministes, però la resta de reivindicacions d'igualtat social no han interessat ja que trencaria l'estructura que forma la nostra societat.

Així doncs, els nostres Estats han continuat afavorint aquest sistema intentant tancar el cercle per al creixement econòmic mundial, legislant cada cop més per a que no entenguem com funciona i d'aquesta manera fer-nos difícil el fet d'opinar. Però d'allà on no hi ha no en raja, ja fa temps que han fet més diners que recursos per utilitzar, tot i que intenten inventar-se més excuses per gastar, i els diners sols els tenen les classes dominants. Mentre entretenen la resta de la humanitat desviant la seva atenció en coses banals, ens fan creure que no hi podem fer res, que el Món està muntat així i que no el podrem canviar. Que és necessari lluitar contra enemics que ells mateixos s'inventen, que la nostra vida consisteix en aprendre i treballar per a poder continuar comprant. Ja no interessa saber arreglar-se uns mitjons o unes sabates, interessa gastar, perquè no hi ha temps per a dedicar-lo a un mateix, ni tan sols per treure unes cadires al costat de casa per xerrar tranquil·lament amb els veïns que passen. Però actualment el seu sistema comença a fer fallida, cada cop més gent està disgustada amb el que li ha tocat viure, cada cop més gent s'adona que de res serveixen els beneficis empresarials d'un any, ja que no es fan servir per pal·liar les pèrdues dels anys posteriors. I mentre la nostra societat comença a veure l'anomia en la que vivim, comencen a sorgir velles formes de funcionar, amagades intencionadament pels nostres Estats. I poca gent, que encara les saben, comencen a cooperar, a solidaritzar-se els uns amb els altres, a no donar tanta importància als diners com als recursos que realment tenen, a parlar i discutir sobre l'organització social que impregna la seva vida. Potser és un ambient diferent a la Samoa de la que ens parlava Margaret Mead, però s'hi assembla més que no pas el sistema que actualment els nostres Estats ens venen.

Un altre possible futur, que no m'agradaria.

A l'assignatura d'història contemporània ens vàren deixar un més per a que escrivisim un comentari titulat "passat, present i futur." L'he penjat aquí. Si sols el voleu veure entreu com a visitant, però si voleu deixar algún comentari us haureu de registrar i automàticament podreu comentar el que volgueu. Com si us voleu oferir a realitzar algun curs/taller/xerrada durant la propera Universitat Lliure d'estiu.

L'altre dia, i pel proper recull de contes antiautoritaris sem va ocorrer aquest, a veure que us sembla:


Infant.

Avui no vull jugar a l'Excelsior. L'àvia m'hi deixa jugar quan acabo els deures i he mirat les últimes novetats al correu. No fos cas que algun mestre despistat s'hagués descuidat alguna cosa a encomanar-nos. Ens diuen que ens hem d'acostumar al ritme adult, sempre hem d'estar alerta. El carrer és ple de cotxes i d'ençà del dia de color morat, no s'hi pot jugar. Per sort, tenim l'excelsior i el televisor.

M'avorreixo. Diu la Iaia que el dia de color morat fou el dia en que morí l'avi. I se li omplen els ulls de llàgrimes. Aquell dia, el cel passà de blau a morat, per a després, esdevenir negre durant 2 mesos. Havien avisat per radio que ningú sortís de casa però amb tant poc temps per a reaccionar, que enganxà a l'avi just quan tornava de treballar.

Això m'ho ha explicat la iaia, que aleshores estava prenyada de la que seria la meva mare. També diu que es varen construir túnels per a comunicar als supervivents i que el cel d'ara és artificial. No se, a mi no m'ho sembla, sempre ha estat així. Ella diu que el cel que veiem és una gran cúpula que construïren sobre les grans ciutats com Neolona i que després reconstruïren la ciutat actual.


Prefereixo estar a l'escola que a casa esperant la mare. A l'escola juguem amb la consola Econocap, que és molt més divertida que l'Excelsior i que ens permet fer coses de grans. Amb aquesta consola també treballem i fem les aportacions obligatòries a la classe. Mitjançant el teclat virtual, palpem l'aire i ho enviem, mentre o mirem amb el casc virtual. Jo m'he decorat el meu amb unes enganxines que em va regalar la Iaia i ara sembla un bitxo dels que ella m'ensenya en el que diu que son fotografies de la natura.

La mama no arribarà de la botiga de roba fins d'aquí una hora i el pare vindrà a la nit brut de pintura com sempre.

Ostres, és xulo això que m'ha donat la Iaia! Diu que se'n diu paper i que amb això que s'anomena llapis, puc transformar la seva apariència com al món virtual. Ho guardava d'alt l'armari i avui me l'ha regalat. És fàcil transformar aquest paper amb el llapis. S'assembla molt a quan duc els guants i el casc a l'escola, i a més es pot olorar. També diu que no ho puc ensenyar a ningú, que serà un secret entre els dos. Secret, m'agrada aquesta paraula, no la coneixia.

La iaia diu que seria perillós que d'altres sapiguessin que puc escriure.

Recomençant de nou.

Retorno a obrir el blog, perquè vull i no per alguna assignatura que m'ho hagi demanat. Tot i que és possible que el semestre que ve, me'n facin escriure algun a la classe de Tecnologia educativa. O possiblement m'ensenyin a fer pàgines web. Qui sap, ja veurem.

Espero que es moderin entre totes les assignatures a l'hora de posar feina. Anem tots de cul. Però aprofitaré aquest blog per a publicar allò que vaig trobant interessant, així com enllaços a treballs que he anat fent.

En aquest any que no he escrit, han passat moltíssimes coses, les podeu seguir en aquesta sèrie d'enllaços i fer-vos una idea.

La Universitat Lliure d'Estiu que per cert, a l'estiu va anar molt bé.
Els que estàn a la central
Els que estem a Mundet
Alguna de les accions de l'estudiantat
La represió a l'Autònoma
Notícies d'arreu
I encara més notícies

Està el pati remogut, a part de les universitats: EROs a les fàbriques i la informàtica, vagues als jutjats, mestres contra la LEC, bombers rebotats, guerres, morts de soldats a Afganistan, Grècia en flames, vagues generals a França, un nou cap als EUA, pirates a l'àfrica, ... què més pot passar?

Però no tot és negatiu, ara mateix s'està efectuant el Febrer Llibertari 2009 al que esteu totdon convidats.

No tinc massa temps per dir que recomenço més. El passat, passat està i ja el deveu saber o es pot seguir als diaris i al web. Tot i que diuen que no es conèixen les coses fins a que no es veuen d'aprop

Espero poder fer forats a l'agenda per escriure.

Ara, abans de l'examen, intentant acabar de tancar això...

(Blog escrit just abans de l'exàmen de Teoria II, però com acostuma a passar a final de curs i com la llei de Murphy mana, s'ha espatllat la wifi de la UB Mundet.)

Pregunta: com vols que et digui els continguts, si tot es relaciona, s'embolica i s'amplia?

Vàrem començar dient que els pedagogs del segle XX, aquells del llibre de'n Trilla i que vàrem estudiar a Teoria 1, doncs dient que no eren pedagogs. Primera mitja veritat del semestre: eren mestres. Però també pedagogs ja que investigaven, innovaven i exposaven la seva respectable opinió vers com havia d'ésser la pràctica educativa i els factors que se n'associaven. És que realment, Teoria II no s'assembla gens a Teoria I.

Indagàrem en les problemàtiques educatives, dins un semestre plagat d'evidències d'aquests problemes: la nova Llei d'educació, la 6a hora, les escoles per a nouvinguts que per sort s'han desestimat, els pares que peguen als mestres, l'EEES, les manifestacions de mestres, d'estudiants, de repressaliats (aquests no han sortit a classe). Quasi cada dia ha sortit una carta al director que tractava el tema de l'educació.

Després vàrem introduir-nos en el tema de què era l'educació: socialització. I jo em pregunto per a quina societat? L'Enric ha estat bastant neutre, tal i com correspon a un bon professor. Però depén de com t'hagi tractat aquesta societat i d'on hagis nascut, voldràs socialitzar-te d'una manera o d'una altra. És la societat qui et fa o és l'individu qui la fa? Les evidències canten. I bé, el pedagog/a te la missió de conèixer l'educació per tal d'efectuar prediccions sobre aquesta, assessorar, diagnosticar, cercar solucions als problemes que sorgeixin, innovar...

Així entràrem en què era realment Teoria de l'educació. Les influències que havia tingut: els reflexius alemanys i els pragmàtics angloamericans. Ens introduirem una mica, - ho hem passat tot volant, no hi ha temps per a fer tant temari i quasi no queda temps per al debat- en si havia d'ésser teòrica o pràctica, l'educació, en en la seva història.

I començàrem el segon bloc: EDUCADOR-EDUCAND, estudi d'un cas. Curiós el fet de tractar el tema del Jillab, quan a Teoria I, havíem conegut a Luc Ferry, que fou el que el feu treure a les noies musulmanes de França... Per a què s'educa, qui educa, com hauria de fer qui educa, l'eina per a educar (la comunicació), els diferents tipus d'educadors, les diferents tècniques per a que l'alumne aprengui.... Qui és educat, perquè permet que l'eduquin, quines són les seves necessitats, com s'ha vist al llarg de la història, ... fffffffff. Molta cosa i sols 3h setmanals. Així que arribàrem a l'actualitat on les nacions unides i concretament l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic marquen quines són les competències que s'han d'assolir en aquesta societat - i per què un organisme econòmic?-, clar l'educació és política i la política imperant és la econòmica, perquè sense diners no es pot moure el món.

I bé parlant de política, entràrem als plans educatius que tenen els diferents països efectuant una mica d'educació comparada. Tots obligatoris fins als 16 anys i en quant a obligatoris, també refusats per molts nanos i nanes que volen estudiar. Però qui si que vol efectuar una carrera, com ara nosaltres - que no sabem on ens hem ficat- es troba que els plans d'estudi universitaris canvien, per afavorir la mobilitat i cooperació entre universitats europees i on es burxa, perquè el poder mana, per a reformar l'universitat.

Us deixo un vídeo que podria explicar de que va tot això, ara que s'accepta el depèn:

PS. L'ensenyament i l'educació ha d'ésser lliure i gratuïta per a tothom. Qui tingui accés a les noves tecnologies, malauradament no som tots, ha pogut llegir aquests blogs i mitjanament ha pogut formar-se una idea de que és Teoria de l'educació.

Penúltim post

Actualment tinc un desgavell a la taula que quasi ni trobo els apunts, però estava buscant un post, escrit a ma, que encara no havia penjat i possiblement convindria penjar-lo. Recordeu el dia en que es va dir si els humans eren bons però la societat els corrompia, o era al revés? Aquell dia em vaig quedar pensant també en el fet de que l'educació és també política, afirmació que lliga amb la decisió de si som bons o dolents. Així que vaig començar a escriure tot i que l'Enric va dir que no convenia caure en l'error de pensar en bons i dolents.

Ho diré breument: els humans formem la societat, cada humà te la seva pròpia idea de societat, però com que sóm més de 6.669.753.333 persones en aquest planeta blau, doncs tenim el mateix nombre d'idees de societat. Tot i això, és el poder el que diu com ha de ser la societat, és qui diu qui és bo i qui és dolent i com s'han de repartir els bens econòmics (educació també és economia, recordeu?). Així doncs depèn de quina ideologia mani, la societat serà una o una altra.

Però quina és la idea de societat que tenen les diferents ideologies? aquí posaré uns exemples, tot i que n'hi ha moltes més.

Anarquisme. No hi ha poder, no hi ha estat, ni tan sols propietat. Tothom és igual, per tant tothom te la seva pròpia idea de societat sense classes que per a conviure es consensua en assemblees o es viu lliurement amb respecte i la tolerància vers els demés.

Comunisme. La propietat privada es repartiria entre tots els proletaris, i tothom seria igual, tot i que hi hauria un govern (dictadura del proletariat) que s'encarregaria de gestionar la transició entre l'estat capitalista a l'estat comunista.

Socialisme. Seria igual que el comunisme tot i que el repartiment de la riquesa estaria en funció de les aportacions de cadascú a l'hora de treballar.

El conservadorisme, que afavoriria les idees tradicions, els nacionalismes, proteccionisme per a protegir-lo i el teocentrisme (creences religioses). El poder estaria emès per Deu i per qüestions hereditàries i per tant classistes.

El liberalisme que seria de caire individualista i que per tant els individus, el capital privat, podrien fer per tal d'afavorir-se. L'estat intervindria al mínim per tal de que la gent pogués fer, permetent l'acumulació de poder, i tan sols controlaria els poders judicials, legislatius i executius de l'estat. Actualment l'anomenat neoliberalisme promulga el mateix, però a escala mundial.

Feixisme, que menysprea tota aquella ideologia, raça o cultura que no és igual a la que la que ostenta el poder, per a dir-ho d'una manera suau.

No se, és una pincellada sobre les ideologies polítiques i ara que per fí l'he penjat al web em porta a pensar en les diferents relacions educatives.

Demà plego el bloc, avui encara no.

Les noves tecnologies i l’educació

UAAAAAAAH!!!! Ja he tornat a naufragar a la web! Acostuma a passar, m'encanta.

Busques quelcom, rebusques, veus un enllaç interessant, el cliques, et condueixes a un altre d'una temàtica completament diferent però també interessant, un altre enllaç i al final ni te'n recordes de que estaves buscant i ja has "perdut" tres quarts d'hora. Això si, els enllaços que has trobat, possiblement et serveixin més endavant i els col·loques a Adreces d'interès. Adreces d'interès que després potser hauran caducat. Acostuma a passar.

Algú m'hauria d'ensenyar un dia a no naufragar per la web, a no enganxar-m'hi, a no crear-me mons que no són reals i on et cobren com en la vida real, a no tancar-me sols en xats... (Tranquil·les, que no em passa) Però buf, la llibertat comporta risc i amb internet ets tu i l'ordinador. Amb d'altres TIC no tant perquè són eines per a docents. Però la web, que creix cada dia en proporcions astronòmiques... Seria necessària una perspectiva educativa postestructuralista o millor dit crítica per a poder acabar d'inserir completament i amb una mica de seny aquestes eines a l'aula.

Segur que amb una mica de paciència i com que ens anem fent grans aquestes acabaran per imposar-se. I nosaltres aprendrem a fer-les servir, tot i que la canalla en sàpiga més que nosaltres.

Tendències Educatives.

De tendències educatives hi ha moltes, sobretot perquè l'acció d'educar és completament subjectiva i dependrà de del tipus de docent que eduqui. Però, com ja sabem, la docència va marcada pel currículum que s'ha d'ensenyar. I aquest conté uns aspectes bàsics, que en conformen un 55% de l'horari escolar i d'un 45% de crèdits a elecció de l'alumne i segons llengua autòctona. Si la llengua autonòmica fos el castellà la proporció seria d'un 65% d'aspectes bàsics i un 45% de crèdits variables. Cal dir que aquests aspectes bàsics, estan marcats pel govern, que cada any edita.
Però si de cas, crec que estaríem buscant la tendència educativa global i per tant la que està marcada pel sistema polític. Així doncs i com que fa 12 anys que vaig deixar la ESO, m'he mirat les Instruccions per a l’organització i el funcionament dels centres educatius públics de secundaria. Mirant-me'l un xic per sobre (que són 300 planes) he vist que a l'ESO intenten assolir les competències bàsiques per a l'autonomia per a l'aprenentatge. Competències que serien la comprensió i expressió oral i escrita, l'agilitat en el càlcul i en la resolució de problemes, coneixements socials i científics essencials i autonomia en el treball escolar. I a més el currículum s'adapta individualment a cada discent, podent triar els crèdits optatius que els hi sembli, dins el 45% de matèries que poden escollir. També he vist que des-de el 1995 (LODE, LOGSE, LOPEG) fins a avui (LOCE i LOE), ha canviat força la manera de funcionar dels centres i fins i tot dels consells escolars.
Així doncs ens trobem amb uns currículums de competència inter-individual, fruit d'unes reformes comprensives que pretenen unificar el currículum de la formació acadèmica i la professional. O sigui, que permeti que els alumnes es formin tant acadèmicament com professionalment. Però malauradament basada en la meritocràcia, on si no superes ESO no pots anar a Batxillerat ni a un Modul Professional 2, o... Tot basat en les notes i no en la motivació.
Així doncs jo diria que estem davant d'una tendència performativa on l'educand és lliure i se l'exprem per a explotar-ne les possibilitats. Ja que perenne no pot ser perquè no és teocràtica. hermenèutica tampoc perquè tot i que s'escolta el currículum que vol fer el discent no se l'intenta interpretar. Tampoc és estructuralista perquè hi ha educands. I molt menys és crítica perquè no vol provocar el canvi social.

Montse.

PS. És curiós com aquesta "reforma educativa" neix més o menys al mateix temps que les ETT. Com que el treball serà precari que com a mínim sàpiguen fer de tot.