Ja hem vist que els sistemes educatius depenen de l'organització política, religiosa i del desenvolupament de les ciències dels Estats que els confeccionen. Però potser ens hem oblidat que els infants no son tontos i aquests també veuen la desigualtat que existeix en la nostra societat i la manera com aquesta està formada. I com que la nostra societat és així, intenten esdevenir superiors o es conformen en ésser subordinats. Exemples d'aquest fet serien els casos de bulling, que es podria lligar amb el tema de l'etiquetatge de que ens parlava Rist, estigmatitzant i marginant a aquells que no encaixen amb el que és normal. Unes desigualtats que, tot i que l'escola les intenti pal·liar, son vistes diàriament a la TV. Aquesta caixa tonta que fa que els joves comparin la seva situació amb el que els mostren. I malauradament aquesta caixeta, cada cop és més important en la vida de la gent que s'ha quedat tancada a casa. Perquè la tele els ha mostrat que el carrer era perillós per a viure, que la gent que en aquest indret s'ha educat, acostumen a ésser marginats socials. I mentre veiem això per la pantalla, ens sentim alleugerits al saber que nosaltres no estem en la mateixa situació.
D'aquesta manera anem mirant en família les situacions de subordinats i superiors que ens mostra la caixa tonta. Aprenem que és gràcies a l'Estat que ha procurat per les empreses que ens donen feina per a poder comprar més televisors, o ordinadors, o vestits, o ...., que és gràcies a aquest que també tenim sanitat, justícia, cultura o educació i que si no ens agrada, podem votar cada 4 anys per a canviar-ne la seva gestió. Els governs dels Estats procuren l'equilibri social i el manteniment de les estructures que els han fet governants, sobretot mantenint les empreses que els han pogut subvencionar econòmicament perquè no oblidem que actualment, qui te realment el poder és l'economia capitalista i aquesta no entén d'ideologies polítiques. Amb el que no se sap ben bé si ens manen els estats o l'economia que ens permet gaudir de l'estat del benestar. Així doncs, anem veient des de les nostres famílies com, des de la finalització de la II Guerra Mundial, els nostres Estats procuren per una economia cada cop més global, però que no contempla societats i cultures diferents a la capitalista.
Aquests Estats han efectuat canvis prometent l'ascens i el benestar social. Els joves poden pujar d'estatus social mentre vagin aconseguir acreditacions que permetran un lloc de treball millor remunerat. Ha augmentat moltíssim el nombre d'estudiants en les carreres universitàries i molts cops passa, que malgrat les titulacions aconseguides, aquests joves no aconsegueixen trobar la feina que esperaven, havent-se d'acontentar amb feines pitjors. Mentre els nostres Estats, han anat canviant lentament, seguint les necessitats del mercat, intentant que l'economia no deixés de millorar. Per a fer-ho, han augmentat el credencialisme, generant, com diria Parkin, més tancament social. S'ha de tenir títol per a tot, fins i tot per a les feines més absurdes. Ja no existeixen els aprenents, sinó que s'aprèn mitjançant un curs que et permetrà accedir a la feina que cercaves, òbviament amb un sou corresponent a algú que acaba d'arribar de nou. I les feines, cada cop son més i més precàries, perquè les empreses prefereixen a aquests nous que cobren poc a aquells que durant tota una vida han exercit un ofici. D'aquesta manera es genera un cercle on s'estudia per una feina, s'aconsegueix la feina, te la fan abandonar i tornes a estudiar per a una altra labor, mentre potser, cobres l'atur.
Però els Estats també s'han adonat que aquests serveis que oferia no els resultaven rentables. L'educació, la cultura, el medi ambient, la sanitat o la justícia, no son negocis dels que obtenir beneficis, sinó que son sectors deficitaris per als Estats, perquè no s'encarreguen de produir, sinó de procurar pel bé dels ciutadans. I amb la lògica capitalista que impregna la nostra societat, els nostres Estats han preferit intentar fer rendibles aquests sectors i mica en mica els han anat deixant en mans de capital privat per a desfer-se de les possibles pèrdues, quedant-se mica en mica tan sols amb els sectors que asseguren la continuïtat dels estats. D'aquesta manera els nostres governs tan sols, s'estan quedant amb els sectors repressors d'aquells que no els agrada aquest sistema, amb els sectors que asseguren la continuïtat i expansió del món que ells han format, com son la policia i els militars.
Amb tot això, l'educació, l'eina que hauria de permetre la igualtat d'oportunitats, encara no ha fet possible el seu objectiu. Perquè malgrat que tots hem d'anar a escola, no és el mateix anar a l'escola d'un barri on la seva població és d'estatus alt, que a una on l'estatus de les famílies que la conformen són d'estatus baix. Molts dels xavals d'aquestes escoles de barri obrer, veuen la inutilitat d'aquesta institució ja que les seves circumstàncies els aboquen als mateixos rols que els seus progenitors. I dins de l'escola aprenen els rols que efectuaran quan siguin grans, ja que dins d'aquesta escola hi van els infants d'una mateixa classe social, i les diferents ètnies també acostumen a agrupar-se en localitzacions concretes de les ciutats. Potser l'única diferència social solucionada sigui la sexual, gràcies a que s'ha fet cas de les reivindicacions feministes, però la resta de reivindicacions d'igualtat social no han interessat ja que trencaria l'estructura que forma la nostra societat.
Així doncs, els nostres Estats han continuat afavorint aquest sistema intentant tancar el cercle per al creixement econòmic mundial, legislant cada cop més per a que no entenguem com funciona i d'aquesta manera fer-nos difícil el fet d'opinar. Però d'allà on no hi ha no en raja, ja fa temps que han fet més diners que recursos per utilitzar, tot i que intenten inventar-se més excuses per gastar, i els diners sols els tenen les classes dominants. Mentre entretenen la resta de la humanitat desviant la seva atenció en coses banals, ens fan creure que no hi podem fer res, que el Món està muntat així i que no el podrem canviar. Que és necessari lluitar contra enemics que ells mateixos s'inventen, que la nostra vida consisteix en aprendre i treballar per a poder continuar comprant. Ja no interessa saber arreglar-se uns mitjons o unes sabates, interessa gastar, perquè no hi ha temps per a dedicar-lo a un mateix, ni tan sols per treure unes cadires al costat de casa per xerrar tranquil·lament amb els veïns que passen. Però actualment el seu sistema comença a fer fallida, cada cop més gent està disgustada amb el que li ha tocat viure, cada cop més gent s'adona que de res serveixen els beneficis empresarials d'un any, ja que no es fan servir per pal·liar les pèrdues dels anys posteriors. I mentre la nostra societat comença a veure l'anomia en la que vivim, comencen a sorgir velles formes de funcionar, amagades intencionadament pels nostres Estats. I poca gent, que encara les saben, comencen a cooperar, a solidaritzar-se els uns amb els altres, a no donar tanta importància als diners com als recursos que realment tenen, a parlar i discutir sobre l'organització social que impregna la seva vida. Potser és un ambient diferent a la Samoa de la que ens parlava Margaret Mead, però s'hi assembla més que no pas el sistema que actualment els nostres Estats ens venen.
D'aquesta manera anem mirant en família les situacions de subordinats i superiors que ens mostra la caixa tonta. Aprenem que és gràcies a l'Estat que ha procurat per les empreses que ens donen feina per a poder comprar més televisors, o ordinadors, o vestits, o ...., que és gràcies a aquest que també tenim sanitat, justícia, cultura o educació i que si no ens agrada, podem votar cada 4 anys per a canviar-ne la seva gestió. Els governs dels Estats procuren l'equilibri social i el manteniment de les estructures que els han fet governants, sobretot mantenint les empreses que els han pogut subvencionar econòmicament perquè no oblidem que actualment, qui te realment el poder és l'economia capitalista i aquesta no entén d'ideologies polítiques. Amb el que no se sap ben bé si ens manen els estats o l'economia que ens permet gaudir de l'estat del benestar. Així doncs, anem veient des de les nostres famílies com, des de la finalització de la II Guerra Mundial, els nostres Estats procuren per una economia cada cop més global, però que no contempla societats i cultures diferents a la capitalista.
Aquests Estats han efectuat canvis prometent l'ascens i el benestar social. Els joves poden pujar d'estatus social mentre vagin aconseguir acreditacions que permetran un lloc de treball millor remunerat. Ha augmentat moltíssim el nombre d'estudiants en les carreres universitàries i molts cops passa, que malgrat les titulacions aconseguides, aquests joves no aconsegueixen trobar la feina que esperaven, havent-se d'acontentar amb feines pitjors. Mentre els nostres Estats, han anat canviant lentament, seguint les necessitats del mercat, intentant que l'economia no deixés de millorar. Per a fer-ho, han augmentat el credencialisme, generant, com diria Parkin, més tancament social. S'ha de tenir títol per a tot, fins i tot per a les feines més absurdes. Ja no existeixen els aprenents, sinó que s'aprèn mitjançant un curs que et permetrà accedir a la feina que cercaves, òbviament amb un sou corresponent a algú que acaba d'arribar de nou. I les feines, cada cop son més i més precàries, perquè les empreses prefereixen a aquests nous que cobren poc a aquells que durant tota una vida han exercit un ofici. D'aquesta manera es genera un cercle on s'estudia per una feina, s'aconsegueix la feina, te la fan abandonar i tornes a estudiar per a una altra labor, mentre potser, cobres l'atur.
Però els Estats també s'han adonat que aquests serveis que oferia no els resultaven rentables. L'educació, la cultura, el medi ambient, la sanitat o la justícia, no son negocis dels que obtenir beneficis, sinó que son sectors deficitaris per als Estats, perquè no s'encarreguen de produir, sinó de procurar pel bé dels ciutadans. I amb la lògica capitalista que impregna la nostra societat, els nostres Estats han preferit intentar fer rendibles aquests sectors i mica en mica els han anat deixant en mans de capital privat per a desfer-se de les possibles pèrdues, quedant-se mica en mica tan sols amb els sectors que asseguren la continuïtat dels estats. D'aquesta manera els nostres governs tan sols, s'estan quedant amb els sectors repressors d'aquells que no els agrada aquest sistema, amb els sectors que asseguren la continuïtat i expansió del món que ells han format, com son la policia i els militars.
Amb tot això, l'educació, l'eina que hauria de permetre la igualtat d'oportunitats, encara no ha fet possible el seu objectiu. Perquè malgrat que tots hem d'anar a escola, no és el mateix anar a l'escola d'un barri on la seva població és d'estatus alt, que a una on l'estatus de les famílies que la conformen són d'estatus baix. Molts dels xavals d'aquestes escoles de barri obrer, veuen la inutilitat d'aquesta institució ja que les seves circumstàncies els aboquen als mateixos rols que els seus progenitors. I dins de l'escola aprenen els rols que efectuaran quan siguin grans, ja que dins d'aquesta escola hi van els infants d'una mateixa classe social, i les diferents ètnies també acostumen a agrupar-se en localitzacions concretes de les ciutats. Potser l'única diferència social solucionada sigui la sexual, gràcies a que s'ha fet cas de les reivindicacions feministes, però la resta de reivindicacions d'igualtat social no han interessat ja que trencaria l'estructura que forma la nostra societat.
Així doncs, els nostres Estats han continuat afavorint aquest sistema intentant tancar el cercle per al creixement econòmic mundial, legislant cada cop més per a que no entenguem com funciona i d'aquesta manera fer-nos difícil el fet d'opinar. Però d'allà on no hi ha no en raja, ja fa temps que han fet més diners que recursos per utilitzar, tot i que intenten inventar-se més excuses per gastar, i els diners sols els tenen les classes dominants. Mentre entretenen la resta de la humanitat desviant la seva atenció en coses banals, ens fan creure que no hi podem fer res, que el Món està muntat així i que no el podrem canviar. Que és necessari lluitar contra enemics que ells mateixos s'inventen, que la nostra vida consisteix en aprendre i treballar per a poder continuar comprant. Ja no interessa saber arreglar-se uns mitjons o unes sabates, interessa gastar, perquè no hi ha temps per a dedicar-lo a un mateix, ni tan sols per treure unes cadires al costat de casa per xerrar tranquil·lament amb els veïns que passen. Però actualment el seu sistema comença a fer fallida, cada cop més gent està disgustada amb el que li ha tocat viure, cada cop més gent s'adona que de res serveixen els beneficis empresarials d'un any, ja que no es fan servir per pal·liar les pèrdues dels anys posteriors. I mentre la nostra societat comença a veure l'anomia en la que vivim, comencen a sorgir velles formes de funcionar, amagades intencionadament pels nostres Estats. I poca gent, que encara les saben, comencen a cooperar, a solidaritzar-se els uns amb els altres, a no donar tanta importància als diners com als recursos que realment tenen, a parlar i discutir sobre l'organització social que impregna la seva vida. Potser és un ambient diferent a la Samoa de la que ens parlava Margaret Mead, però s'hi assembla més que no pas el sistema que actualment els nostres Estats ens venen.
