Enceto aquest blog amb un post sobre els problemes de l'educació.
A Classe, els problemes que vàrem extreure en aquell moment foren: els estudiants que no surten preparats de l'ESO ni del Batxillerat, el rendiment acadèmic, el Bullyng, la inmigració, l'anglès, els fills massa consentits i les necesitats de renovament i reforma. Jo, ja fa 12 anys que vaig deixar l'escola, així que sols se els problemes que hem dit a classe, els que tenim a la universitat i els que es diuen als mitjans informatius. Com per exemple l'informe PISA i les últimes vagues contra la lou i la que hi haurà el 6 de març contra el Pla Bolonya.
I jo em pregunto, com és que sempre s'està reformant les lleis de l'educació? Als anys 80 ja hi havia movilitzacilons contra les reformes educatives, on s'implantà la selectivitat (1983) i les notes de tall per accedir a les universitats. Més tard, ens adherirem a Europa i també s'hagué de modificar els plans d'estudi, instaurant-los formalment en quant va entrar el Partit Popular al govern. Al 2001 les universitats europees firmen un acord a Bolonya govern. Al 2001 les universitats europees firmen un acord a Bolonya per a fer que l'educació universitaria estigui més a l'alçada de la demanda del mercat laboral, elititzant la cultura i allunyant-la de la sabiesa. I ara la LEC prioritza les decisions dels directors de les escoles en detriment dels claustres de professors. I això podria ésser un dels problemes de l'educació, la incapacitat d'estabilització, per què cada cop que canvia el règim estatal, els plans, currículum, sistemes... d'educació canvien?
Els alumnes, un altre dels problemes, sobretot aquells que causen alarmes a les portades dels diaris perquè surten de la norma. La veritat és que no m'estranya: imagineu-vos un nen que espera als seus pares a casa dels avis. Al carrer no pot sortir a jugar, les normes li ho prohibeixen i cada cop falten més espais i... compte! no es faci mal! Així que els pares, espantats pels perills de la gran ciutat els hi compren una nontiendo (per no posar marques) i a la tele els nens miren els porkemon per a que puguin, si és que poden, anar comprant ("hazte con todos" reclamen). I, si s'ho poden permetre, els apunten a fer esport per a que descarreguin l'adrenalina acumulada.
Hores més tard arriben els pares cansats, després d'hores de treball, possiblement sense ganes de jugar. No és per posar-se a cridar? Possiblement la conseqüència és que els nens es descarreguin amb el primer desconegut que troben i que saven que està al seu servei: el mestre.
Continuarà... amb d'altres problemes.
I jo em pregunto, com és que sempre s'està reformant les lleis de l'educació? Als anys 80 ja hi havia movilitzacilons contra les reformes educatives, on s'implantà la selectivitat (1983) i les notes de tall per accedir a les universitats. Més tard, ens adherirem a Europa i també s'hagué de modificar els plans d'estudi, instaurant-los formalment en quant va entrar el Partit Popular al govern. Al 2001 les universitats europees firmen un acord a Bolonya govern. Al 2001 les universitats europees firmen un acord a Bolonya per a fer que l'educació universitaria estigui més a l'alçada de la demanda del mercat laboral, elititzant la cultura i allunyant-la de la sabiesa. I ara la LEC prioritza les decisions dels directors de les escoles en detriment dels claustres de professors. I això podria ésser un dels problemes de l'educació, la incapacitat d'estabilització, per què cada cop que canvia el règim estatal, els plans, currículum, sistemes... d'educació canvien?
Els alumnes, un altre dels problemes, sobretot aquells que causen alarmes a les portades dels diaris perquè surten de la norma. La veritat és que no m'estranya: imagineu-vos un nen que espera als seus pares a casa dels avis. Al carrer no pot sortir a jugar, les normes li ho prohibeixen i cada cop falten més espais i... compte! no es faci mal! Així que els pares, espantats pels perills de la gran ciutat els hi compren una nontiendo (per no posar marques) i a la tele els nens miren els porkemon per a que puguin, si és que poden, anar comprant ("hazte con todos" reclamen). I, si s'ho poden permetre, els apunten a fer esport per a que descarreguin l'adrenalina acumulada.
Hores més tard arriben els pares cansats, després d'hores de treball, possiblement sense ganes de jugar. No és per posar-se a cridar? Possiblement la conseqüència és que els nens es descarreguin amb el primer desconegut que troben i que saven que està al seu servei: el mestre.
Continuarà... amb d'altres problemes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada